L’EX-CONVENT DE SANT DÍDAC
D’ALFARA
Josep Lluís Cebrián i Molina
[Publicat en el llibre de
festes de 2005]
Gaspar Jaca, un llaurador ric de València que vivia a Alfara, tenia per
costum anar de cacera a les muntanyes que envolten el convent del Sant Esperit
de Gilet. Un dia el sorprengué la tempesta i el caçador hagué de refugiar-se en
aquell convent franciscà, on feu amistat. Llavors tingué la idea de proposar
als frares de Gilet la construcció d’un convent a Alfara, en una alqueria i deu
fanecades d’horta que tenia vora la séquia i camí de Montcada. Més tard se
n’afegiren quatre fanecades més. És possible que aquesta alqueria de Gaspar
Jaca siga la mateixa que en el capbreu de l’any 1505 és propietat d’Eiximenus
de Porto, llaurador d’Alfara: “una alqueria ab 7 fanecades de terra campa,
quasi prop de la cèquia Major de Moncada, afronta ab cèquia maior de Muncada,
ab camí public que va a València e ab alqueria d’en Francès Rodella”.
L’arquebisbe de València, Juan de Ribera, atorgà
llicència el 1595 com a prelat i senyor feudal del lloc d’Alfara. Els frares
prengueren possessió de la donació i amb les almoines que recolliren començaren
en 1599 la construcció del nou edifici conventual. Les obres degueren
ajornar-se en més d’una ocasió per motius econòmics. Les càrregues del
patronatge que havia de suportar el benefactor, Gaspar Jaca, consistien en
fer-se carrer del manteniment del presbiteri i l’altar major, proporcionar
l’oli necessari per a les llànties, celebrar la festa de sant Dídac... Però Melcior
Jaca, fill del fundador, hagué de renunciar al patronat en 1663 per problemes
econòmics i ho feu en favor d’Isidre Coll, el qual sí que es trobava en
condicions de poder sufragar el retaule major, retaule que seria immediatament
posterior a aquesta data, en la qual l’església estaria acabada. Un descendent
d’aquest senyor, Josep Durà i Coll renuncià també al patronat en favor de la
comunitat l’any 1725.
El convent observant de Sant Dídac fou Casa d’Estudis de
la Província Franciscana de València i s’arribaren a celebrar almenys set
Capítols provincials.
No anem a cansar els lectors amb la reiteració de més dades històriques del
convent. Estudiem l’edifici només des del punt de vista de la Història de l’Art
i a més, Josep Ramon Molins ja li dedicà dos articles en els llibres de festes
de 1998 i 1999, on podreu ampliar dades fàcilment.
L’edifici religiós i l’hort clos que l’envoltava han
allotjat durant 150 anys una fàbrica de fòsfors. Això s’ha acabat ara mateix i
esperem que en un futur pròxim s’enderroquen els afegitons que incorporà l’ús
industrial; i l’església i el claustre de Sant Dídac puguen assolir la dignitat
monumental que mereixen i que no ha estat possible des de la desamortització
del segle XIX.
El convent pertany al Patrimoni Artístic d’Alfara i
l’enriqueix fins a tal punt, que si els nous propietaris tenen imaginació i
inverteixen en la restauració del monument per a qualsevol ús modern, com per
exemple l’hosteler, el monument els agrairà els esforços aportant les qualitats
estètiques i artístiques que amaga. Perquè el convent d’Alfara és el gran
desconegut entre els monuments de l’Horta Nord. Poca gent del poble i la
comarca ha entrat en l’interior, només els treballadors. Les característiques
de la indústria que allotjava, el perill d’incendi i la seguretat necessària
desaconsellaven les visites indiscriminades. He d’agrair públicament les
gestions de Jaume Portet, gràcies al qual poguí entrar l’estiu de l’any 2004 i
fer les fotografies que us oferim.
Els terrenys del convent estaven delimitats pel camí de
Montcada a València, la séquia de Montcada, el camí d’Alfara a Carpesa (camí de
St. Dídac) i el camí de Montcada a Vinalesa. L’edifici i l’hort ocupàvem doncs
el solar de la Fòsforera i suposem que també la gasolinera actual, el
supermercat i les finques de pisos que hi ha prop.
Si fem un passeig fins el convent el primer que ens
cridarà l’atenció és el campanar de rajola. Tot l’edifici està construït en
rajola, llevat de la base de carreus de pedra del campanar, segurament per
donar-li estabilitat als fonaments. És possible que la coberta orginal del
campanar fos una teulada a quatre aigües i posteriorment s’hi fes l’ampit de
rajola i la terrasseta que té. L’escala es conserva en bon estat i l’accés és
còmode.
Caminant des de l’Almàssera fins el convent, en el mur
del campanar que mira sobre la teulada de la nau s’aprecien les restes d’un
rellotge solar pintat. La vareta metàl·lica desapareguda sortia d’un sol
esfèric i els números eren de grafia àrab. En la banda superior hi havia una
inscripció de la qual encara s’endevina alguna lletra a la banda esquerra.
Aquest rellotge s’albirava perfectament des del claustre, com era costum en els
convents, de manera que els frares podien saber l’hora còmodament. I també es
veu perfectament des de l’exterior. És possible que tant el campnar com la
façana tingueren alguna mena de policromia, a l’estil de l’església parroquial
de Borbotó, però per determinar-ho caldria fer una inspecció exahustiva en
alguns racons inaccesibles.
La porta de l’església, avui tapiada, és un arc de mig
punt fet de rajola, a l’estil dels arcs de triomf, però molt senzill i elegant.
Tenim la impressió que a sobre hi ha una fornícula tapiada que degué allotjar
l’estàtua del títular: sant Dídac d’Alcalà. Més amunt encara, hi ha el
finestral del cor elevat, desaparegut en un dels incendis de l’edifici. Si ens
fixem en la porta del temple, fa la sensació que el nivell del camí està per
damunt de l’original un metre, aproximadament, perquè la llum de l’arc tal i
com podem amidar l’altura actualment no respecta les proporcions.
A l’esquerra de la façana del temple trobem encara la
frontera del convent. La porta que accedia també està tapiada. Les finestres de
la planta baixa comuniquen amb la volta de l’estança interior mitjançant
llunetes. Els balcons superiors pertanyen a unes habitacions que per l’aspecte
suposàrem, durant la visita, que eren les cel·les del frares, malgrat que la
documentació parla de tres dormitoris comuns. Per una fotografia antiga que ha
aparegut en diverses publicacions locals i que podeu veure a la web PATRIALFARA
http://www.uv.es/befrana sabem que a
començaments del segle XX hi havia una segona planta i una torre en l’extrem
esquerre que foren suprimits. L’eliminació de la segona planta d’aquesta ala de
l’edifici s’aprecia molt bé des de les finestres del clustre superior i
caminant davall la teulada actual, com vam poder comprovar.
Pel que fa a la torre arrassada fins els fonaments, també s’aprecia en una
vista aèria de la fàbrica de mistos El Globo que conté un cartell publicitari
antic. Ens hem plantejat si la torre no formaria part de l’antiga alqueria,
però amb les dades que tenim a hores d’ara no podem respondre afirmativament a
aquesta hipòtesi.
Anem a entrar en l’interior de la forma més estranya, per
la porta del temple, cosa que actualment és impossible. Per a qualsevol que
entre per primera vegada en l’església de Sant Dídac, el conjunt de sensacions
és difícil desintetizar. Josep Martínez Aloy deia vers 1924 que l’edifici havia
patit cinc incendis. L’edifici aleshores era sobre tot el convent. A meitat
del segle XX hi hagué un incendi que afectà més encara la decoració. El
resultat d’aquestes destroses és que tota la decoració d’escaiola del temple
desaparegué. Només se’n salvaren alguns esgrafiats de la capella de la comunió,
tanmateix bastant erossionats. Les motlures d’escaiola són molt sensibles a la
humitat i al foc. Qualsevol d’aquests dos elements pot acabar ràpidament amb la
decoració barroca d’una església. El foc també afectà la coberta de la nau
formada per cinc trams de voltes bufades. La volta del primer tram, pròxima a
la porta del temple, es deplomà sobre el cor elevat de manera que també
l’ensorrà i a hores d’ara ja no existeix. Aquest tram es reconstruí amb bigues
de ferro i motlades, i es recobrí amb teula de manera que des de l’exterior no
és perceptible el canvi.
L’inventari de Desamortització de 1835 cita la quantitat
de seixanta-quatre llibres que aleshores hi havia al convent. Potser un d’ells
és el llibre de cor il·luminat per fra Francesc Juan a començaments del segle
XIX i conservat a la biblioteca del Connecticut College (Estats Units de Nord
Amèrica). En aquest llibre de festes teniu un article d’Enric Cuñat que estudia
l’obra, fins ara desconeguda.
La fàbrica feia servir l’església com a magatzem de la
producció perquè per les característiques dels murs antics, la temperatura
sempre és uns graus inferior. La destrossa del foc permet apreciar perfectament
la tècnica de construcció de rajola i per una altra banda, com no s’ha
conservat la decoració, permetrà que l’arquitecte que s’encarregue de la
restauració del temple tinga les mans més lliures i puga ser més creatiu en fer
una proposta arquitectònica. Fins i tot desaparegué la cornisa interna que sol
recórrer les esglésies barroques entre les voltes i els arcs laterals,
mitjançant un balconet, del qual només queden indicis.
Tenim una església d’una nau, amb quatre capelles a cada
banda, entre contraforts, més la capella de la comunió, pràcticament
adherida al presbiteri. Estan cobertes amb voltes bufades i dues tenen trompes
en el angles de la testera, potser amb resultat estètic similar al que es pot
veure a la nau de l’església de Sant Miquel de Castelló de la Plana.
Les capelles laterals s’obren a la nau mitjançant un arc
de rajola de mig punt. Cal tenir en compte que el primer tram, immediat a la
façana, és més profund. Això és per causa de la base del campanar que s’integra
en la planta i calia deixar espai per a una capella, encara que fos més menuda.
Recordem que a sobre hi havia el cor elevat i per tant, les capelles més
pròximes a la porta del carrer tenien l’arc més baix.
Les capelles estigueren sota el patronat de diverses
famílies. Les advocacions es mantigueren bastant estables, malgrat que sembla
que les dues capelles més pròximes al carrer canviaren d’advocació en alguna
època. És possible també que en realitat s’hi mencione una advocació del mur
lateral de la capella i d’aquí la confussió.
A l’esquerra, entrant per la porta principal, trobem
citades les capelles de sant Joan Baptista, sant Pasqual Baylon, sant Benert de
Palerm, sant Antoni de Pàdua i la Puríssima Concepció. És possible que la
capella de sant Joan Baptista, la primera entrant a l’esquerra, siga la mateixa
que la de sant Pasqual i sant Basili. Sabem que aquesta capella estava
“derruïda i indesenta” l’any 1682, quan la comunitat l’oferí a la família Tolsà
a canvi de reedificar-la i renovar-la. La capella de sant Pasqual Baylon també
estava abandonada pels patrons l’any 1682. En la capella de sant Antoni de
Pàdua s’integrava també la imatge de santa Isabel i pertanyia a la branca
femenina de l’Orde Tercer de Sant Francesc, al qual pertanyien moltes dones
d’Alfara i altres pobles propers. La devoció a la Puríssima és característica
dels franciscans i la trobem en totes les esglésies de l’orde.
Entrant a mà dreta, l’advocació de les capelles era el
beat Nicolau Factor i sant Judes Tadeu, la Mare de Déu dels Àngels, l’Àngel
Custodi o sant Miquel i sant Francesc.
Aquesta capella de sant Francesc, veïna de la de la
comunió, pertanyia a la Confraria del Cordó, és a dir, el Tercer Orde de Sant
Francesc, en aquest cas, la branca masculina. S’hi deia del cordó perquè
l’hàbit marró amb el qual s’amortallaven i que també vestien sovint en vida
(especialment les dones) es cenyia la cintura amb el cordó franciscà de tres
nucs, cadascun dels quals representava la pobressa, l’obediència i la castedat.
La situació “geogràfica” de les advocacions de les
capelles en l’interior del temple no era casual. Si deixem de banda la de la
comunió, immediata al presbiteri, les dues capelles laterals més properes a
l’altar major eren la de sant Francesc i la de la Puríssima Concepció, les dues
advocacions més importants per als franciscans. La resta d’advocacions
pertanyen al santoral franciscà, mentre que sant Miquel i la Mare de Déu dels
Àngels potser eren advocacions d’origen local. Les capelles de les confraries i
les de patronat familiar tenien un vas o sepulcre al peu de la capella o de
l’altar, on es sepultaven els devots. El subsòl de l’interior de les esglésies
era un veritable cementeri i és possible que generacions d’alfarers encara
descansen sota el paviment de l’església conventual. L’església d’Alfara no era
parròquia i depenia de l’església de Montcada on els obligaven a soterrar-se a
no ser que en testar digueren clarament que volien ser soterrats al convent, si
tenien dret o els patrons de les capelles els ho permetien. Aquesta situació
canvià a partir de l’any 1667, moment que s’autoritzà la fundació d’una
confraria de sant Vicent Ferrer a l’església d’Alfara i ja es permeté
soterrar-hi.
La capella de la comunió s’afegí posteriorment, l’any
1665, sota el patronat de Pere Trenc, moliner d’Alfara. Per aquell temps
s’havia fent també el retaule major. La nova capella s’adossà al presbiteri, a
la banda de l’epístola. Tenia una escultura gran de Crist coberta amb dosser i
s’havia de decorar amb “rajoletes de Manises i trepes”, és a dir, un sócol de
manisetes avui desaparegut i més amunt esgrafiats, dels quals encara resten
indicis en la cúpula i un mur, on entre motius vegetals dos xiquets nus
sostenen un emblema circular amb una aspa en l’interior que potser
representaria una roda de molí hidràhulic, en referència a l’ofici dels patrons
de la capella. I diem açò amb molta prevenció, perquè caldria accedir amb una
escala i il·luminació adequada per comprovar-ho, si és que ho permet l’estat de
deteriorament.
L’església sembla fosca en l’actualitat perquè totes les
finestres que hi ha sobre les capelles estan tapiades. Si es reobriren
canviaria molt l’interior amb la il·luminació natural.
Detall
d’un esgrafiat del calustre. Dibuix de Beatriu Navarro
Els incendis de l’església no afectaren el claustre ni
les dues escales; s’hi conserven perfectament els esgrafiats dels arcs davall
un munt de repintades. També trobem esgrafiats repintats en les dues escales
que intercomuniquen les plantes del claustre, els quals són de disseny
diferent. Les naus de la planta baixa del calustre estan cobertes per trams de
voltes bufades, en harmonia amb l’estil de l’església. És per això que en
netejar els murs del claustre ens podrem fer una idea més exacta de com era la
decoració desapareguda del temple. No s’hauria de descartar l’aparició de
pintures murals en les llunetes del clauste, com s’esdevé en alguns convents
franciscans, on veiem escenes de la vida de sant Francesc. La galeria superior
del claustre està coberta per bigues i teulada a una vessant. S’il·lumina amb
tres parells d’arquests de mig punt de rajola, de manera que s’aconsegueix una
articulació rítmica ternària, en contraposició als quatre arcs a cada banda en
la planta baixa. Sobre les habitacions de la segona galeria hi havia un tercer
pis, desaparegut com ja esmentàvem adés, però del qual queden fragments de mur
i indicis de les finestres interiors que l’il·luminaven.
L’any 1835 es suprimí la comunitat franciscana d’Alfara
mitjançant el Decret de Desamortització del govern de sa Majestat. Era
impossible modernitzar l’economia del país amb la meitat de la terra agrícola a
mans dels ordes religiosos, i sense les terres, les comunitats religioses no
podien sobreviure.
L’industrial Josep Bigné adquirí l’any 1854 l’edifici desocupat per a
establir una fàbrica de mistos. El 1856 s’associà amb els germans Josep i
Vicent Moroder i en retirar-se la indústria fosforera quedà a mans dels
empresaris Moroder.
Aquest estiu, en tancar la fàbrica, s’ha traslladat a la
Casa de la Vila la campana que serví per marcar la jornada laboral dels
treballadors. La data indica que no pertanyé al convent, ja que és posterior a
l’ex-claustració: JESÚS MARÍA Y JOSÉ ME HIZO JAIME ROSAS AÑO 1884. Recordem que
els frares marxaren en 1836. Sospitem que quan l’empresari Bigné comprà Sant
Dídac en 1854 ja no hi eren les campanes. A més, degueren desmuntar-se de la
torre de mala manera, possiblement les deixaren caure a terra, perquè si parem
esment, veurem que la cornisa inferior de la sala de campanes està
desmorrellada a l’altura de les dues obertures per on les llançaren.
La campana de la fàbrica regulava el ritme de treball de
les obreres i els obrers. A començaments del segle XX la jornada
s’iniciava a les 6 del matí. A les 8 tocava per a l’esmorzar. A les 8,30
tornava a tocar. A les 12 avisava de l’hora de dinar. A la una cridava novament
al treball i a les set anunciava la sortida del treball.
PATRIALFARA
http://www.uv.es/befrana
BIBLIOGRAFIA
- Cebrián i Molina, Josep Lluís: “La Penya de Sant
Dídac”. Festes’90 Novetlè.
- Chiralt Bailach, Enric: Agricultura, vida i alimentació en l’Horta de Valencia durant la Baixa
Edat Mitja i l’Edat Moderna: el senyoriu d’Alfara del Patriarca. València,
Acció Bibliogràfica Valenciana, 2002.
- Cuñat Sesé, Enric M.: “Sobre el llibre de cor
del convent de Sant Dídac d’Alfara del Patriarca”. Llibre de Festes. Alfara del Patriarca, Ajuntament, 2005.
- Ferrer Orts, Albert: L’esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710). La seua
presència en l’arquitectura religiosa de Xirivella. Xirivella, Ajuntament,
2003.
- Gayano Abad, Rafael: El folclore en las cajas
valencianas de cerillas”. Feriario,
1954. Publicat en Materiales de Historia
1989 (Historiografia). Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1989. Pp. 49-51.
- Molins Cabo, José Ramón: “El convento de San
Diego de Alfara del Patriarca”. Crónica
de la XXI asamblea de cronistas oficiales del reino de Valencia. València,
Associació de cronistes oficials del regne de València, 1998. Pp. 375-394.
- Molins Cabo, Josep Ramon: “400 Aniversari de la
fundació del convent de San Diego d’Alcalá d’Alfara del Patriarca”. Festes patronals, Alfara del Patriarca 1998.
Pp 26-29.
- Molins Cabo, Josep Ramon: “400 Aniversari de la
fundació del convent de Sant Dídac d’Alcalà d’Alfara del Patriarca”. Festes patronals, Alfara del Patriarca 1999.
Pp 23-25.
- Serra, José Mª, prevere: “Alfara a principios de
siglo”. Alfar. Festes patronals.
Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1985.
- Serra, José Mª, prevere: “San Diego”. Alfara del Patriarca. Homenaje a José Mª Serra
Carsí. Materials d’Història 1987. [Publicat també al llibre de festes de
1976]
- Sucías Aparicio, Pedro: Los conventos del Reino de Valencia. Manuscrit de la Biblioteca
Municipal de València. València, 1906. pp. 420-422. Publicat en Materiales de Historia 1989
(Historiografia). Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1989. Pp. 18-19.
- Sucías Aparicio, Pedro: “Alfara del Patriarca –
Alfara de la Huerta”. Notas útiles para
la historia del Reino de Valencia. Manuscrit de la Biblioteca Municipal de
València. València, 1911. Publicat en Materiales
de Historia 1989 (Historiografia). Alfara del Patriarca, Ajuntament, 1989.
Pp. 22-24.
Quan es
decidirà l’Ajuntament de València a publicar el manuscrit de mossén Sucías?
No hay comentarios:
Publicar un comentario